Societat/ Analitzem com en els actes organitzats per al 9 d'Octubre, com per exemple en els concerts "Som de la Terreta", la reivindicació de la valencianitat ha quedat deliberadament diluïda.
Act. 09/10/2024, JCM, 3'
Horror vacui és un terme que vol dir “por del buit”. En l’àmbit de la pintura descriu l’impuls que porta a cobrir tota la superfície amb un disseny o patró determinat. Com un instint autoprotector, la intenció és la de crear una il·lusió de plenitud, tot impedint que l’ull trobe cap indici que el faça sospitar del llenç buit que s’amaga rere la tinta. I això és un bon resum del que ha passat amb la Generalitat i el 9 d’Octubre.
Com a part dels actes previstos per a esta data, en la qual es reivindica la valenciania del país, el govern de Carlos Mazón organitzava dissabte passat tres festivals de música en Vila-real, València i Alacant. Per a l’ocasió es va destinar un pressupost excepcional de 4 milions d’euros, que van servir, entre altres coses, per a contractar 22 grups, dels quals només 4 van cantar en valencià: Cactus, Colomet, Jazzwoman i Itaca Band.
"El valencià ha quedat relegat a posts molt escassos adornats amb frases simples, i a vegades, no exentes de faltes d'ortografia"
Si la presència de la llengua pròpia damunt l’escenari va ser doncs ja de per si escassa, poca cosa es podia esperar de la resta del festival: ¿què tenen a vore estos concerts amb el 9 d’Octubre? Pel que fa la promoció dels mateixos a les xarxes socials, tots els missatges han sigut en castellà. El valencià ha quedat a relegat a posts molt escassos adornats amb frases simples, i a vegades no exentes de faltes d’ortografia. Resulta cridaner, en tot plegat, l’atreviment de la iniciativa i la forma amb la qual s’ha portat a terme. Potser en altres temps la idea hauria generat una dissonància cognitiva massa gran i s’haguera fet de manera diferent, però eixos temps ja han passat.
El fet és doncs que la relació dels concerts amb el 9 d’Octubre no es troba en l’objecte principal de l’esdeveniment, que és la música. Des de del Consell es diu que ha sigut tot un èxit i que s’han venut totes les entrades. Bé, s’han gastat un dineral i han fet uns cartells de grups coneguts que també participen en festivals arreu d’Espanya. A més, han posat les entrades a un preu barat: és normal que hi anara molta gent. Han sigut, en definitiva, com versions xicotetes de l’Arenal Sound o el FIB, organitzats a més per la mateixa empresa, The Music Republic, que convé recordar que va ser seleccionada a dit. En eixe sentit, és interessant recordar també que la citada empresa ja va col·laborar amb l’Ajuntament de Borriana cedint-li uns terrenys que havia comprat en la zona de l’Arenal (¿per a què els voldria?). ¡És tan bonic que els amics es facen favors entre ells! I d’això el PP en sap molt. Perquè imagine que, després de pagar una entrada de dos euros, la gent estaria disposada a gastar més en consumicions, ¿i això qui s’ho haurà quedat?
Tornant al 9 d’Octubre, la lectura que cal fer és que en un esdeveniment d’eixe calibre per a celebrar la festa del poble valencià, se li ha atorgat un paper molt reduït a la música valenciana. Representa a més una manera de fer que està sent un dels símbols del govern PP (i adés, Vox), també a nivell municipal: la renúncia a usar el valencià en comunicacions oficials, cartelleria o publicitat institucional.
"Però el fet és que els elements valencians estaven presents únicament a mode d'ornament"
Si preguntem Mazón, ens podria dir que en els concerts sí que hi havia moltes coses valencianes. Però el fet és que els elements valencians estaven presents únicament a mode d’ornament. Només com una corfa, com un embolcall. Un embolcall d’una cosa buida de valencianitat, buida de substància, per molt que portara els colors de la Senyera. Estaven presents els símbols que no molesten, l’orxata, la paella, l’esmorzar, els focs artificials, un tipet vestit de Jaume I… Pel que fa el prestigi i normalització de la llengua, això ja són figues d’un altre paner.
Amb estos concerts també s’ha parlat del terme “terreta” com a mode de referir-se al país. Ens equivocaríem si centràrem la crítica en este nom, com s’ha fet des d’alguns sectors del valencianisme. “Terreta” és un terme amb característiques pròpies que sorprén per la seua transversalitat, i que, entre altres coses, ve a indicar com d’ineficaç és el topònim oficial de “Comunitat Valenciana”. Ineficaç en el sentit en que una cosa és còmoda per a ser usada, ja siga en este cas per significat, sonoritat, versatilitat, simplicitat… Andalusia, Aragó, Galícia, o València (nom històric del país)…, per posar alguns exemples, són noms simples i eficaços, com no ho és Comunitat Valenciana. Vejam-ho si no en À Punt, on solen referir-se al país quasi exclusivament com “casa nostra” o “el nostre territori”, o en els periòdics que tenim ací (la majoria d’àmbit provincial), que moltes vegades es queden a mitges i escriuen simplement “la Comunitat”. Precisament, la comunitat sense nom, com diria Joan Francesc Mira. Així però, el terme “terreta” no és el problema, sinó la buidor que s'ha volgut amagar darrere d'ell. Per tant, "terreta" tampoc no ha de caure en mans dels promotors del desficaci: qui estima la terreta de veritat no promou el desprestigi de la seua llengua i no la margina en un esdeveniment com este. Al contrari, com afirmava el cantant de Cactus a Vila-real, la cuida. Perquè ací està la clau. El buit que estem veient és evidentment deliberat, no sorgix per accident. Per a este govern, la cultura i la llengua del País Valencià -que són de tots, nascuts ací o fora; valencianoparlants o no- no valen res, per això desmantellen la primera i legislen contra la segona.
De l’espectacle de drons amb les tres províncies fet en la Marina de València, la lectura és la mateixa que en llegir la descripció dels concerts al seu web. Una obsessió patent en remarcar la divisió provincial, no siga cosa que tingam un gentilici que ens englobe a tots des de fa segles (molt abans de l’existència de les províncies). D’ací es deixen entreveure les pors i inseguretats dels nostres dirigents. Bon exemple és el de Mazón, que no poques vegades s’ha dirigit al conjunt de la població com castellonenses, valencianos y alicantinos. Té sort de no haver nascut en Andalusia, perquè allí hauria de citar huit gentilicis diferents: almerienses, gaditanos, cordobeses, sevillanos… En definitiva, la insistència en la divisió conforma una absurditat que no denota res més que un provincianisme fràgil i una ignorància supina. Mazón governa una cosa, però no acaba d’entendre el què.
"Ser valencians i valencianes no és fàcil"
09/10/2024, J. Chordà Monsonís