Memòria democràtica/ Visita als treballs d'exhumació de la fossa comuna del cementeri de Castelló. En la campanya de 2024 un bon grapat de borrianencs afusellats al riu Sec seran exhumats. L'Ajuntament de Borriana no ha atés la sol·licitud del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló demanant informació sobre possibles familiars. I la placa continua en el magatzem de via pública o ves a saber a on.
Act. 16/06/2024, JCF, 5'
El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló (GRMHCS) està portant a terme l'última campanya d'exhumacions d'afusellats pel franquisme en el cementeri de Castelló. Al llarg dels últims anys s'han buidat ja quasi totes les files de la fossa comuna en el cementeri civil. Entre les funcions del Grup està la de documentar els noms, origen, ofici, edat, dels assassinats i comprovar qualsevol tret identificador que puga aparéixer en el sumaríssim incoat previ a l'afusellament. Posteriorment, busquen familiars perquè se'n puga contrastar amb anàlisis d'ADN la identitat.
«Al cementeri de Castelló hi ha un miler d'afusellats en la fossa comuna. Es diu prompte.»
És un treball d'arxiu i recerca que dura mesos. I s'ha de tindre molta empatia. Els treballs tècnics estan sufragats per la Generalitat Valenciana i els porta a terme la societat ATICS, formada per antropòlegs forenses, tècnics en arqueologia i altres especialistes en aquesta matèria. Si es troben familiars i es comprova la identitat de les restes exhumades, més de huitanta anys després, aquests podran soterrar el seu parent dignament en un nínxol. Si no es troben familiars, l'Ajuntament de Castelló ha disposat un columbari en el mateix cementeri civil perquè s'hi puguen deixar les restes mentre es continuen buscant parents.
En el cementeri de Castelló hi ha unes mil persones afusellades. Es diu prompte. De tots els pobles de la província i també de fora. Al principi van posar cada home en una tomba separada, però molt prompte es van adonar que es quedarien sense espai al cementeri i van decidir soterrar-los en una fossa comuna, en files, i els cossos ben junts. Per aprofitar encar més l'espai, els enterraven com a sardines en llanda: cap, peus, cap, peus, cap... Els que podien pagar-s'ho, eren soterrats en una caixa; els que no, directament a la fossa.
«El capellà castrense els exhortava a confessar-se i demanar perdó. Alguns ho feien, altres no.»
Hores abans d'afusellar-los visitaven el capellà castrense, que els exhortava a confessar-se i demanar perdó. Alguns ho feien, altres no. El paper del capellà no acabava ací, en molts casos era l'encarregat de disparar el tir de gràcia si l'afusellat no s'havia mort a conseqüència de la descàrrega.
Després d'estar en capella, els treien i els portaven al paredó del riu Sec. Els familiars, si s'assabentaven d'alguna manera del dia de l'execució, podien veure, ben amagats, de lluny, com els afusellaven. En alguns casos, com el de l'alcalde de Borriana, Vicente Moliner Nadal, el sepulturer va posar una estaca de fusta per a indicar el lloc on estava soterrat perquè la viuda, quan fora possible, el soterrara dignament. Però no tots tenien aquesta sort, la immensa majoria quedaven soterrats sense nom en la fossa.
El Grup per la Memòria ha documentat tota la fossa i ha posat en el cementeri civil informació sobre els afusellaments perquè no s'oblide la història. Hi estan el nom de tots i cadascun dels afusellats per la repressió franquista amb la data de l'execució. En la campanya de 2024 s'exhumaran un bon nombre de borrianencs.
El GRMHCS va demanar a l'Ajuntament de Borriana informació sobre possibles familiars, però no en va rebre cap resposta (ni tampoc sobre la demanda d'informació sobre la retirada de la placa). Tampoc s'han interessat per saber res més dels borrianencs afusellats a Castelló ni per l'exhumació. Amb tot, sí que s'ha aconseguit contactar amb alguns familiars, com el cas d'Antonio Molés Ferrandis, Blas Peris Chust o Joaquín Tornador Buchardó, on els parents van poder estar presents en l'exhumació.
Per si algú està interessa, aquests són els borrianencs que s'exhumaran enguany, amb la data de l'afusellament:
Adsuara Gil, José 1940/07/31
Archelós Monzonís, José Ramón 1940/12/07
Arnau Piñol, José 1940/04/25
Blasco Peris, José 1940/05/07
Borja Rosell, Francisco 1940/04/25
Calduch Orts, José 1940/10/26
Cubedo Peris, Pascual 1940/04/25
Diago Torres, José 1940/04/25
Ferrer Cherta, Hilario 1940/05/21
Gavara Arayo, José 1941/01/20
Luis Gómez, Pascual 1940/04/25
Maiques Gomis, José 1940/04/25
Montoya Pachés, Joaquín 1940/12/07
Murgui Ferrando, José 1940/04/25
Navarro Saborit, Manuel 1940/07/27
Ortells Nebot, José 1940/05/21
Palomero Burdeus, Francisco 1940/10/26
Pérez Ribas, Ignacio 1940/06/07
Peris Chust, Blas 1940/10/26
Peset Petit, Pascual 1940/08/26
Ruiz González, Antonio 1940/05/07
Saborit Ripollés, Bautista 1940/05/21
Saborit Ripollés, Manuel 1940/05/21
Safont Benlliure, Constantino 1941/01/13
Santagueda García, Camilo 1940/05/21
Sebastià Ros, Cristóbal 1940/10/26
Tornador Buchardó, Joaquín 1940/07/31
Usó Viñes, José 1942/08/04
Fins ací la part tècnica, diguem-ne, res que no sabíem ja.
La setmana passada vaig tindre l'oportunitat d'acompanyar Juan Luis Porcar, del GRMHCS, al cementeri a veure els treballs d'exhumació. Estaven netejant tres cossos, cap, peus, cap, quasi l'ún damunt de l'altre. Les tècniques d'ATICS netejaven en silenci amb pinzells els ossos que sobreeixien de la terra. Estan obrint dues files alhora. L'altra estava tapada amb plàstics.
«Et preguntes com hi pot haver algú que no tinga empatia per a reconéixer i denunciar aquests crims, negar la dignitat i el respecte a aquests hòmens.»
No és fàcil mirar la fossa. La sorpresa es torna emoció i un nuc a la gola. Trague saliva. Allà estan els cossos. No fa falta imaginar res perquè els veus sencers. Són cossos de persones reals. Assassinades. Es distingeixen perfectament els ossos, pots saber si era alt o baix o si era ample d'esquena. Em vaig fixar en les dentadures. Completes i en bon estat, això és una mostra de la seua joventut. Els van matar quan tenien menys de trenta anys. Penses com van patir, en tot el que els van llevar, a ells i a les seues dones i fills. Et preguntes com hi pot haver algú que no tinga empatia per a reconéixer i denunciar aquests crims, negar la dignitat i el respecte a aquests hòmens.
Impressiona tot el conjunt. Gent treballant netejant ossos d'una fossa comuna. Morts que eren del teu poble. És la vida real, no una sèrie de ficció. En l'altra fila només es veuen un os d'una cama i les arrels dels arbres pròxims que es confonen amb les restes.
«L'estaven exhumant. Era regidor a Geldo. Havia estat empresonat a la Mercé.»
Hi havia una dona que havia vingut a recuperar les despulles d'un home que estaven exhumant. Era de Geldo, regidor de l'ajuntament. Se'l van emportar un dia i el van tancar a la presó de Borriana. Els fills del condemnat li havien perdut la pista. L'últim que sabien era que havia estat a la Mercé. Res més. Per a la família, era un desaparegut, un més de tots els que resten en les cunetes d'Espanya.
Els presos de Borriana tancats a la Mercé podien comunicar-se amb els familiars d'aquelles maneres amb missatges escrits en paper de fumar que amagaven en les cistelles on els portaven menjar. Geldo està molt lluny de Borriana. Impossible tindre notícies. Aquesta dona era neta de l'afusellat. La van avisar de l'Ajuntament de Geldo perquè el GRMHCS n'havia demanat informació. La família no té cap fotografia d'ell.
No es pot descriure l'emoció d'aquella dona mentre es descobrien els ossos del seu avi. Eren moments molt importants per a ella. Nosaltres miràvem en silenci intentant donar-li suport només estant al seu costat.
«Potser caldria fer visites guiades al cementeri a aquells que parlen de 'no reobrir ferides'.»
El treball que ha portat a terme durant tots aquests anys el GRMHCS és immens, no només per la feina de recerca i tècnica, sinó, més important encara, perquè han retornat la dignitat a moltes persones. És necessari saber tota la veritat sobre la repressió franquista i sobre la història del nostre país. Ara venen mal dades, per això, més que mai, hem d'estar al seu costat. Veritat, justícia i reparació.
Potser caldria fer visites guiades a exhumacions d'afusellats als polítics que parlen de no reobrir ferides. Visites acompanyats de familiars que han hagut d'esperar més de huitanta anys per a poder soterrar dignament el seu avi, el seu oncle.
A Borriana no ens deixen tindre ni una placa a la presó per a recordar que allí van estar empresonats molts hòmens i moltes dones. La ignorància i inhumanitat del regidor que la va llevar és pur feixisme.
Però de la placa en parlarem en un altre moment.
16/6/24, JCF