Societat/ Reflexions sobre la governança de Borriana. Turisme. Projectes de l'Ajuntament ancorats en el segle passat. Punts foscos de les actuacions municipals. Festivals que desapareixen. La nova cultura: misses i hissar banderes. Albiol desbocat i els silencis de l'alcalde. Aplanar i engolir. La placa de la MH de la Mercé, una víctima més de la intolerància del regidor de cultura. La cultura es queda fora del projecte per a la ciutat de l'alcaldia. Resumint: Qui diries que mana hui a Borriana, la capital de la Plana Baixa?
Act. 16/03/2025, JCF, 5'
Qui diries que mana hui a Borriana?: Jorge Monferrer. Llig de tant en tant les columnes que l’alcalde escriu al Mediterráneo…, més que res per fer-me una idea del seu pensament polític: repetició de les consignes nacionals, contra el Govern central, atacs a l’oposició i a ’l’herència’ rebuda —innecessaris, perquè no li cal comparar la seua política amb el que van fer els ’altres’, més encara comptant que molts dels projectes li han arribat pels fons europeus de l’anterior legislatura— i la mateixa cançó de tornar a fer gran Borriana.
Darrere de la creença que en els anys daurats de la taronja a Borriana lligaven els gossos amb llonganisses hi ha desconeixement de com van ser les coses realment en aquells anys i poques ganes de reflexionar i estudiar per què, si tot era tan meravellós, això es va acabar i va vindre la decadència.
Borriana com a metàfora del paradís perdut és només això, una idea bonica que oblida que molta gent migrava perquè ací l’únic que hi havia eren taronges i els que guanyaven diners eren els que tenien (moltes) terres i els comerciants de taronges. Hi ha una altra Borriana, la dels magatzems treballant vint-i-quatre hores, la de les dones que s’alçaven a les quatre del matí a triar taronges i feien doble torn mentre els marits es passaven el dia al camp i els fills i filles se les apanyaven. I si no gelava ni pedregava i venien a bon preu, tenien diners per a passar l’any, i si no, ni un xavo, a amprar diners a la família o a la caixa rural.
